:: wikimiki.org ::

Ginseng

Ginseng

A Ginseng se li anomena a qualsevol espècie de planta del gènere panax i a altres que no ho són però tenen propietats molt semblants. Però la que es coneix normalment per la medicina xinesa com a Ginseng, és la espècie Panax ginseng.

Panax ginseng o Ginseng

Panax ginseng, Ginseng xinès o Ginseng és una petita planta herbàcia de la família de les Araliàcies, l'arrel de la qual s'utilitza tradicionalment en la medicina xinesa. Té les fulles dividides en 5 lòbuls. Les flors són de color púrpura i es disposen en umbel·la. Els fruits són didrupes. L’arrel és carnosa i grossa i amb el temps adopta formes humanes, la qual cosa li dóna més edat i, per tant, més principi actiu conté. Creix a les zones fredes i vessants de les muntanyes de la Xina, Corea, Japó, EUA i Canadà.

Ús farmacèutic

L'arrel del ginseng es fa servir farmacèuticament per a l'obtenció de droga. S'arranca l'arrel i s'eliminen les restes de terra. A continuació s'escalda per a retirar l’escorça de l’arrel que protegeix l’interior.

Composició química

- Panaxans, són cadenes de polisacàrids d’elevat pes molecular.
- Vitamines D i B.
- Proteïnes i aminoàcids.
- Oligoelements: Cu, Al, Mn, Fe,...
- Tanins.
- Saponòsids triterpènics: anomenats ginsenòsids i hi ha 14.
- Heteròsids diferents amb tres tipus d'aglicons:
- Àcid oleanòlic.
- Protopanaxadiol.
- Protopanaxatriol.

Acció

Té nombroses propietats farmacològiques. És un producte antiestrès, tònic-revitalitzant, depuratiu i antianèmic. És hipoglucemiant degut als panaxans, augmenta el metabolisme de glúcids, lípids i proteïnes. Permet control·lar la pressió arterial. Se li atribueixen propietats afrodisíaques i posseeix propietats anabolitzants. Estimula el Sistema nerviós central augmentant l'activitat psíquica, la capacitat de concentració i disminueix la sensació de fatiga. Protegeix l'organisme davant d'agressions externes i substàncies tòxiques. Té un efecte antagonista dels depressors del SNC com l'alcohol, barbitúrics i opiacis.

Indicacions

Per a combatre la pèrdua de memòria i la fatiga física i mental. Tractament de depressions i atonia nerviosa. Transtorns de la sexualitat i coadjuvant en tractaments de desintoxicació d'alcohol, barbitúrics i opiacis.

Ús

Es pren via oral a soles o associat amb altres substàncies (vitamines, minerals,..) en tractaments de dos mesos per a aconseguir els efectos dessitjats i es recomana descansos entre tractaments.

Altres plantes anomenades "Ginseng"

Plantes del gènere Panax:
- Panax japonicus: El ginseng japonès.
- Panax pseudoginseng: El ginseng de l'Himàlaia.
- Panax quinquefolius: El ginseng americà.
- Panax trifolius: El ginseng nan.
- Panax vietnamensis: El gingsen vietnamès i la seua varietat: P. v. var. fuscidiscus. A més, existeixen altres espècies que sovint són anomenades ginseng pels efectes semblants que hi ofereixen, però que no són del gènere Panax:
- Eleutherococcus senticosus: Eleuterococ o Ginseng sibèria
- Pseudostellaria heterphylla: Ginseng menor
- Angelica sinensis: Ginseng femella o Dong Quai
- Withania somnifera: Ginseng indi
- Pfaffia paniculata: Ginseng de Brasil Vegeu també: Planta medicinal | Farmacognòsia Categoria:Plantes medicinals ja:オタネニンジン

Panax

Panax és una gènere de petites plantes herbàcies de la família de les Araliàcies. N'existeixen les següents espècies:
- Panax ginseng: El ginseng xinès o ginseng
- Panax japonicus: El ginseng japonès.
- Panax pseudoginseng: El ginseng de l'Himàlaia.
- Panax quinquefolius: El ginseng americà.
- Panax trifolius: El ginseng nan.
- Panax vietnamensis: El gingsen vietnamès i la seua varietat: P. v. var. fuscidiscus. Categoria:Plantes

Xina

La Xina és una nació asiàtica de tradició mil·lenària, que va ser un puntal de saviesa a l'antiguitat. Actualment, existeixen dos estats xinesos:
- La República Popular de la Xina (中[Zhōng] 华[huá] 人[Rén] 民[mín] 共[Gòng] 和[hé] 国[guó]), que agrupa la immensa majoria dels territoris tradicionals xinesos al continent asiàtic, així com alguns altres territoris sota la seua jurisdicció (com ara el Tibet).
- La República de la Xina, que agrupa l'illa de Taiwan i algunes de menors. Encara que és un estat de facto, no està reconegut com a tal ni per les Nacions Unides ni per gairebé cap altre estat.

Articles relacionats

- Història de la Xina
- Geografia de la Xina Categoria:Xina ja:中国 ms:China

Medicina

La Medicina és la branca de les ciències de la salut que s'ocupa del diagnòstic i del tractament de les malalties per tal de mantenir o restablir la salut humana i també d'establir un pronòstic en cas de malaltia. En un sentit ampli, abasta la ciència i la prevenció i guariment de les malalties humanes. De tota manera, hi ha tècniques relacionades amb la salut que no se solen considerar estrictament com a Medicina (per exemple, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la infermeria i podologia), ja que en aquest cas es tracta de diplomatures. La Medicina té dues vessants: la primera, com a ciència o àrea de coneixement; la segona, com a aplicació d'aquest coneixement (professió mèdica).

Història de la medicina

Hipòcrates es considerat el fundador de la medicina.

Especialitats mèdiques i quirúrgiques

- Anestesiologia
- Acupuntura
- Al·lergologia
- Anàlisis clíniques
- Anatomia patològica
- Cirurgia
- Cirurgia cardiovascular
- Cirurgia general i digestiva
- Cirurgia maxil·lofacial
- Cirurgia pediàtrica
- Cirurgia plàstica i reparadora
- Cirurgia toràcica
- Neurocirurgia
- Dermatologia mèdicoquirúrgica i venereologia
- Electroradiologia
- Geriatria
- Hidrologia
- Histopatologia
- Homeopatia
- Immunologia
- Medicina del treball
- Medicina estètica
- Medicina esportiva
- Medicina familiar i comunitària
- Medicina general
- Medicina intensiva
- Medicina interna
- Hematologia
- Cardiologia
- Nefrologia
- Pneumologia
- Gastroenterologia
- Reumatologia
- Oncologia
- Endocrinologia
- Medicina legal i forense
- Medicina natural
- Medicina nuclear
- Medicina preventiva i de salut pública
- Neurofisiologia clínica
- Neurologia
- Obstetrícia i ginecologia
- Odontoestomatologia
- Oftalmologia
- Otorinolaringologia
- Pediatria
- Psiquiatria
- Radiodiagnòstic
- Rehabilitació
- Sexologia mèdica
- Traumatologia i cirurgia ortopèdica
- Urologia i andrologia Categoria:Medicina als:Medizin fiu-vro:Arstitiidüs ja:医学 ko:의학 simple:Medicine th:แพทยศาสตร์ zh-min-nan:I-ha̍k

Corea

Corea és una península de l'est d'Àsia. La frontera terrestre correspon gairebé totalment amb la República Popular de la Xina, excepte un petit tros al nord-est on voreja Rússia. La resta de la península està enrevolta pel Mar Groc i del Mar del Japó. Actualment (des de 1945) està dividida entre dos estats: Corea del Nord (comunista) i Corea del Sud (capitalista). Corea del Sud Categoria:Corea ja:朝鮮 ko:한국 simple:Korea zh-min-nan:Tiâu-sián (Khu-pia̍t-ia̍h)

Japó

Japó (en japonès, 日本, Nippon, Nihon, significat literal: "l'origen del sol") és un país d'Àsia constituït per un arxipèlag del mateix nom. Està situat a l'oceà Pacífic, prop de les costes orientals de l'Àsia continental. Conegut com "La Terra del Sol Naixent", el Japó és actualment una potència econòmica amb tretze segles d'història i una cultura molt marcada. El nom oficial del país és Nihon-koku o Nippon-koku, que significa "Estat de Japó". El Japó està compost per més de 3,000 illes. Les més grans i més importants de nord a sud són Hokkaido, Honshu, Shikoku i Kyushu. La capital és Tòquio, i la seva llengua oficial és el japonès.

Història

La població japonesa descendeix principalment d'immigrants coreans i xinesos. Japó va ser fundat al segle VII aC per l'emperador Jinmu. Durant els segles V i VI, el sistema caligràfic xinés i el budisme van ser introduïts junt a altres costums xinesos a través de la península coreana o directament des de Xina. Els emperadors foren governants oficials, però el vertader poder romania generalment en mans de poderoses corts nobles, regents o shoguns (governadors militars). Durant el segle XVI, mercaders de Portugal, Holanda, Anglaterra i Espanya van arribar a Japó i van fundar missions cristianes. A principis del segle XVII, el shogunat va començar a sospitar de les missions, considerant-les precursores d'una conquesta militar per forces europees. Com a mesura de protecció, Japó va trencar tota relació amb el món exterior a excepció de contactes restringits amb mercaders xinesos i holandesos a la ciutat de Nagasaki. Aquest aïllament es va perllongar per 251 anys, fins l'any 1854, en que el comodor nordamericà Matthew Perry va forçar l'obertura del Japó a Occident mitjançant el Tractat de Kanagawa. Tractat de Kanagawa Durant un llarg període, el restablert contacte amb Occident va provocar canvis en la societat japonesa. El shogunat va ser obligat a renunciar i el poder va ser tornar a l'emperador. La Restauració Meiji de 1868 va iniciar diferents reformes. El sistema feudal ca ser abolit i nombroses institucions occidentals van ser adoptades, incloent un sistema legal i de govern occidentals, junt amb altres reformes econòmiques, socials i militars que van transformar Japó en una potència mundial de nivell mitjà a alt. Com a resultat de les guerres xinesa-japonesa i rusa-japonesa, Japó va annexionar Taiwan, Corea i altres territoris al seu imperi en expansió

Política

Parlament

La constitució del Japó declara que l'òrgan més alt del poder estatal de la nació és el parlament bicameral, la Dieta Nacional del Japó. La Dieta està composta per una Cambra de Representants (Cambra Baixa o Shūgi-in), amb 480 representants electes cada quatre anys o quan es dissol, i la Cambra de Regidors (Cambra Alta o Sangi-in), amb 242 regidors electes per vot popular cada 6 anys. El sufragi és universal (per als ciutadans majors de 20 anys). El Gabinet està format per un Primer Ministre i els ministres de l'estat, i són responsables davant la Dieta. El Primer Ministre ha de ser un membre de la Dieta, designat pels seus col·legues. El Primer Ministre té el poder de designar i remoure ministres, la majoria dels quals han de ser membres de la Dieta. El Partit Liberal Democràtic, un partit conservador, ha estat en el poder des de 1955, llevat d'un període breu de govern de coalició format pels partits d'oposició el 1993. El partit d'oposició més gran és el liberal-socialista Partit Democràtic del Japó.

La Casa Imperial

La casa Imperial del Japó està encapçalada per l'emperador. La constitució del Japó defineix a l'emperador com el "símbol de l'estat i de la unitat del poble". Realitza les activitats cerimonials, però no té cap poder real, ni tan sols poders d'emergència. La sobirania reposa sobre el poble japonès. Encara que el seu estatus ha estat disputat, en cerimònies diplomàtiques l'emperador es presenta com a cap d'estat. El Japó és, generalment, considerat una monarquia constitucional, basada en el sistema britànic. Akihito (明仁) és l'actual (125è) emperador del Japó. Va pujar al tron després de la mort del seu pare, Hirohito, el 7 de gener, 1989. El seu fill, el príncep Naruhito, està cassat amb Masako Owada, i té una filla, la princesa Aiko. La Llei Imperial de 1947 estableix que la successió és exclusiva als homes. Però, al Japó han hagut discussions públiques sobre la controvèrsia de la successió imperial en aquest tema. Probablement, la llei es va modificar per a permetre l'accés al tron a una dona (només vuit dones han pujat al tron durant la història del Japó).

Economia

El Japó s'ha convertit ràpidament en un dels poders econòmics més gran del món amb els Estats Units i la Unió Europea, gràcies a una forta cooperació entre el govern i la indústria, una forta ètica laboral, un control extraordinari de l'alta tecnologia, el seu èmfasi sobre l'educació, i que són pocs els recursos destinats a la defensa militar. Per més de tres dècades, el creixement econòmic real ha estat espectacular: una mitjana de 10% durant la dècada de 1960, 5% la dècada de 1970 i 4% la dècada de 1980. La dècada de 1990 el creixement va ser molt més lent, principalment pels efectes d'una sobre-inversió la dècada anterior, i per causa de les noves polítiques amb les quals es volia eliminar els excessos especulatius dels mercats de valors i de béns immobles. Els esforços del govern per a revertir aquesta tendència han tingut poc èxit, sobretot el 2000 i 2001 amb la recessió de l'economia nord-americana i asiàtica. No obstant, l'economia ja mostra senyals de recuperació el 2005 amb un creixement de 4% per a la primera meitat de l'any.

Regions

2005 El Japó està dividit en regions. Honshu, l'illa més gran i més polbada, es divideix en cinc (o més) regions. Les altres illes consitueixen cadascuna una regió. De nord cap al sud les regions són: Honshu:
- Tohoku - al nord-est de Honshu de la qual Sendai iFukushima són les ciutats més grans.
- Kanto - inclou Tokyo, Kawasaki, Yokohama, Yokosuka, i la plana que les envolta. També inclou les prefectures de Gunma, Saitama, Chiba, Tochigi, iIbaraki.
- Chubu - una regió muntanyosa dels alps japonesos. La regió amb la costa a la mar del Japó és Hokuriku, i la regió amb la costa a l'oceà Pacífic és Tokai. Les ciutats principals de la regió de Hokuriru són Niigata iKanazawa,i les ciutats principals de Tokai són Nagoya (la quarta ciutat més gran del país) i Shizuoka.
- Kinki o Kansai - l'antic centre de cultura i comerç que inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto, Kobe, Nara, Wakayama iShiga.
- Chugoku - inclou les ciutats d'Hiroshima i Okayama. Altres illes:
- Hokkaido - les ciutats principals són Sapporo i Hakodate.
- Shikoku - la més petita de les quatre illes principals, coneguda com a destinació dels pelegrins budistes. Les ciutats principals són: Matsuyama i Takamatsu.
- Kyushu - la illa localitzada més al sud, de les quatre illes principals. Les ciutats principals són: Fukuoka, Kitakyushu i Nagasaki.
- Okinawa - cadena d'illes semi-tropicals que s'estén fins a l'illa de Taiwan.L'única ciutat important és Naha. El govern local del Japó divideix al país en 47 prefectures, les quals duen a terme les tasques administratives separades del govern central. Els votants de cada prefactura eligeixen un governador i una assamblea legislativa. Cada prefectura té una burocràcia administrativa.

Demografia

Etnografia

La societat japonesa és ètnica i lingüísticament homogènia. Les minories més importants són els ryukyuans (1,5 milions), nord i sud-coreans (1 milió), xinesos i taiwanesos (500.000), filipins (500.000), i brasiler, la majoria d'ascendència japonesa (250.000), així com el grup indígena ainu a l'illa de Hokkaido. El 99% de la població parla el japonès com la seva primera llengua. La ciutadania japonesa es rep quan un membre de la família registra un naixement en el registre familiar de la localitat. Néixer al Japó no dóna la nacionalitat japonesa. Encara que hi ha minories monolingües de les quals han residit moltes generacions al Japó, hi viuen sota l'estatus de residència permanent, sense rebre la ciutadania japonesa. Les persones d'ascendència japonesa que neixen a l'estranger tenen la ciutadania si algun familiar registra llur naixement al Japó. Però, alguns repatriats no són considerats "veritablement" japonesos, i alguns consideren que són descendents de la casta dels Burakumin, els quals es creu van emigrar als països sud-americans, i per tant són discriminats per la resta de la societat.

Religió

sud-americans La percepció japonesa de la religió usualment està relacionada amb la mitologia, les tradicions i les activitats locals. El confucianisme, o fins i tot el taoisme han estat la base del codi moral i del shakai-tsunen (la idea social comuna). La majoria dels japonesos professen el xintoisme (54%), o el budisme (40%), per tradició familiar, o per a evitar conflictes amb els estrangers religiosos. No obstant, la majoria no són ateus, sinó que la tendència ha estat el sincretisme. Això té com a resultat que les famílies celebren els rituals xintoistes, els estudiants oren abans de les examinacions escolars, algunes parelles es cassen a les esglésies cristianes, i els funerals es realitzen als temples budistes. Una minoria de la població professa el cristianisme (0,7%), i altres religions (4,7%) com ara el xamanisme i l'islam. Des del segle XIX moltes sectes religioses anomenades originalment shinkosyukyo, i ara shinshukyo, han sorgit.

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Canadà

El Canadà és un estat de l'Amèrica del Nord localitzat a l'extrem nord del continent; en realitat, es tracta de l'estat independent més septentrional de la Terra, i per la seva extensió és el segon més gran del món, darrere de Rússia. Políticament és una federació de 10 províncies i 3 territoris governada com una monarquia constitucional, que es va formar l'any 1867 mitjançant una acta de confederació. La capital és Ottawa, seu del Parlament i residència oficial del Governador General i del Primer Ministre. La ciutat és superada en nombre d'habitants per Toronto (amb més de quatre milions d'habitants), Mont-real (amb més de tres), Vancouver (amb vora dos milions) i Calgary, que voreja el milió. Passen també del mig milió d'habitants les ciutats següents: Edmonton, Winnipeg, Quebec i Hamilton. Originàriament fou una unió d'antigues colònies pertanyents a França i al Regne Unit, per la qual cosa el Canadà és membre de la Francofonia i del Commonwealth, a part d'altres organismes internacionals com l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). El Canadà té dos idiomes oficials: l'anglès i el francès, aquest darrer parlat, sobretot, a la província del Quebec. El Parlament està format sobretot per membres dels quatre partits principals, dels quals el Partit Liberal ha estat el dominant durant la majoria dels darrers 50 anys. Té fronteres terrestres amb els Estats Units d'Amèrica al sud i a l'oest (amb Alaska), amb qui ha tingut una llarga relació. Igualment, les illes de Grenlàndia (possessió danesa) i de Saint-Pierre i Miquelon (possessió francesa) hi són properes. En concret, Grenlàndia està separada de les illes d'Ellesmere i de Baffin, respectivament, pels estrets de Nares i de Davis. Saint-Pierre i Miquelon es troba al sud de Terranova. Els límits per mar són, a l'oest, amb l'oceà Pacífic, al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, el mar de Beaufort i la badia de Baffin, i a l'est amb l'oceà Atlàntic.

Història

La tradició nativa diu que els Primers Pobles (amerindis) han habitat el territori del Canadà des del començament del temps. L'evidència arqueològica mostra que les terres han estat poblades al menys 10.000 anys. Varies expedicions víkings van arribar a les costes canadenques prop de l'any 1000, amb evidències d'un assentament a L'Anse aux Meadows. Els britànics van reclamar el territori canadenc amb l'arribada de John Cabot el 1497, qui va anomenar la regió "Newfoundland". Els francesos van reclamar el territori després de les expedicions de Jacques Cartier (començant el 1534) i de Samuel de Champlain (començant el 1603). El 1604, els primer colons francesos, que serien anomenats acadians, van ser els primers europeus en residir permanentment al Canadà. Poc després es van realitzar més assentaments francesos a la vora del Riu San Llorenç. Els francesos també es van establir al sud, al territori de la Louisiana, a l'oest de les tretze colònies nord-americanes. 1604 Els assentaments britànics van ser establerts a la costa atlàntica i a la Badia de Hudson, i a les tretze colònies que es convertirien en els Estats Units. La lluita per al territori i el control del nou continent va esclatar en diverses guerres durant el segle XVII i XVIII. França va perdre territoris progressivament, i finalment el territori canadenc el 1763 sota el Tractat de París, convertint a tot el territori canadenc en una colònia britànica. Després de la Guerra d'Independència dels Estats Units millers de britànics lleials a l'imperi van deixar las tretze colònies per a establir-se a las colònies britàniques del nord que no van declarar la independència, principalment a Newfoundland, Nova Escòcia, Quebec i l'Illa del Príncep Eduard. Per a rebre als lleials, el govern britànic va crear la colònia de Nova Brunsvic el 1784 i va dividir Quebec en dues províncies: Alt Canadà i Baix Canadà (o Canadà de l'Est i Canadà de l'Oest, avui Ontàrio i Quebec) el 1791. La guerra del 1812 va començar quan les forces dels Estats Units van atacar a les forces britàniques del Canadà per a reduir el control de la Gran Bretanya a Nord-Amèrica. L'abril de 1814 van cremar la ciutat de York (avui Toronto). Els britànics van respondre cremant la ciutat de Washington en un atac sorpresa l'agost de 1814. La guerra va acabar amb el Tractat de Ghent que es va signar el desembre de 1814. Les dues províncies del Canadà (est i oest) es van unificar en la Província del Canadà el 1840, en un intent per a assimilar als canadencs francesos. Després que els Estats Units acceptassin el paral·lel 49 Nord com la frontera amb el territori anomenat Nord-Amèrica Britànica, el govern britànic va crear la Província de la Colúmbia Britànica el 1848. La dècada següent la Província de Canadà va enviar expedicions per a explorar el nord i prendre el control de la Terra de Rupert, que era administrada per la Companyia de la Badia de Hudson, i de l'Àrtic. El 1864 i 1866 els polítics de la Nord-Amèrica Britànica van realitzar tres congressos amb la intenció de crear una unió federal. L'1 de juliol, 1867, tres colònies, Canadà, Nova Escòcia i Nova Brunsvic, van rebre el dret reial a una constitució, (British North America Act) amb la qual es va crear el Domini del Canadà. El terme "Confederació Canadenca" es refereix a aquesta unificació de tres províncies. Els altres territoris i colònies britàniques aviat es van unir a la confederació. El 1880 el Canadà ja estava format per totes les províncies actuals, a excepció de Newfoundland i Labrador, que s'hi unirien el 1949. El 1919 Canadà es va convertir en membre de la Lliga de Nacions, i el 1926, va prendre el control absolut de les seves relacions amb l'exterior per mitjà de la Declaració de Balfour. El 1931, l'estatut de Westminster va confirmar que cap decret del parlament del Regne Unit seria vàlid al Canadà sense el consentiment dels seus ciutadans (data que es considera com el inici de la independència del Canadà). Les apel·lacions al comitè judicial britànic van acabar el 1949. Finalment, es va crear una constitució pròpia (en un acte anomenat re-patriació de la constitució), quan el govern britànic va aprovar el Decret del Canadà, el 1982, formalitzant la independència del Canadà, encara que es reconeix al cap d'estat britànic i el país pertany a la Comunitat Britànica de Nacions. El moviment per la sobirania de Quebec ha fet que el govern federal convoqués dos referèndums, el 1980 i el 1995, amb el 60% i el 50,6% en contra de la independència de la província.

Geografia

1995dfhdsa+jfdsafhsdjfks+lk dsh++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++'illa de Vancouver a la del Pacífic. Precisament paral·lela a aquesta costa s'alça la serralada que conformen les Muntanyes Rocalloses, que culminen al mont Logan (6.050 m), prop de la frontera amb Alaska; paral·lels a la costa atlàntica hi trobem els estreps septentionals dels Apalatxes. La resta del país està formada per l'anomenat escut canadenc, plataforma rocosa molt rica en matèries primeres, i per extensos boscos i fèrtils praderies. Els rius principals són el Mackenzie i el Sant Llorenç. Comparteix amb els Estats Units quatre dels cinc grans llacs d'Amèrica del Nord: Superior, Huron, Erie i Ontario; altres grans llacs canadencs són el Gran Llac dels Óssos, el Gran Llac dels Esclaus i el llac Winnipeg. Un altre riu és més conegut pels seus caients d'aigua que no pas per ell mateix: el Niàgara i les seves cascades.

Economia

:Article principal:Economia del Canadà+El Canadà forma part del NAFTA, el bloc comercial de l'Amèrica del Nord amb els Estats Units i Mèxic. Els seus principals socis comercials són aquests dos països, i la República Popular de Xina. ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++-+++++++ OLA NOIS

Política

República Popular de XinaCanadà és una federació sota un sistema democràtic parlamentari i una monarquia constitucional. La seva sobirana és la monarca Reina Isabel II (qui és la cap d'estat canadenc) amb el títol de Reina de Canadà. Les prerrogatives del cap d'estat són exercides pel governador general, qui és generalment un polític retirat o altre canadenc destacat nominat per la reina amb consell del primer ministre de Canadà. El governador general és una figura no partidista qui té el paper de proveir assentiment real als projectes de llei emeses per la casa de comunes i el senat, llegint el discurs del tron, signant documents de l'estat, formalment obrint i tancant sessions del parlament i dissolent el parlament per a una elecció. Tant la reina com el governador general tenen poc poder real atès que gairebé sempre actuen sota assessoria del cap de govern canadenc, el primer ministre. El governador general formalment nomina al primer ministre qui és generalment el líder del partit polític amb el major nombre d'escons a la Cambra dels Comuns. El primer ministre en torn nomina al gabinet extret per convenció dels membres del partit del primer ministre en la Cambra dels Comuns o el Senat. La branca legislativa del govern, el parlament, posseeix dues casa: l'electa Cambra dels Comuns i el Senat, els membres del qual són nominats. Les eleccions per a la Cambra dels Comuns són convocades pel governador general amb la recomanació del primer ministre, a la seva discreció, però han d'ocórrer en un període no major a cinc anys després de l'última elecció. El parlament federal pot legislar únicament sobre aquelles àrees assignades per la constitució. Hi ha tres partits polítics nacionals principals al Canadà: El Partit Liberal del Canadà (centre), el Partit Conservador del Canadà (dreta) i el Nou Partit Democràtic (esquerra). El Partit Liberal ha governat el Canadà 32 dels últims 42 anys, i és el partit en el poder avui, dirigit pel primer ministre Paul Martin. L'altre partit que ha governat és el Partit Conservador Progressista i el seu predecessor el Partit Conservador. El Partit Conservador Progressista es va unir a l'Aliança Canadenca per formar el nou Partit Conservador del Canadà, el desembre, de 2003

Divisió administrativa

Províncies i territoris

2003Canadà està conformat per 10 províncies i 3 territoris:
- Colúmbia Britànica
- Alberta
- Saskatchewan
- Manitoba
- Ontàrio
- Quebec
- Nova Brunsvic
- Nova Escòcia
- Illa del Príncep Eduard
- Terranova i Labrador
- Territoris del Nord-Oest
- Yukon
- Nunavut

Àrees metropolitanes més importants

NunavutLes àrees metropolitanes amb població superior al milió d'habitants del Canadà són:
- Toronto, població: 5,2 milions
- Mont-real, 3,6 milions
- Vancouver, 2,1 milions
- Ottawa, 1,2 milions
- Calgary, 1,1 milions
- Edmonton, 1,0 milions

Demografia i llengua

La població estimada del Canadà és de 32 milions. La majoria d'aquests viuen al sud del país, amb el 80% a una distància inferiror o igual de 200 km de la frontera amb els Estats Units. La majoria dels canadencs son d'ascendència europea, principalment d'Anglaterra, Irlanda, França, Escòcia, Alemanya i Itàlia. Atès que la taxa de creixement natural és molt baixa, Canadà té una política migratòria molt oberta. Des de la dècada dels vuitanta, milers d'immigrants d'origen asiàtic (principalment de Hong Kong, Xina, Corea del Sud i Índia), s'hi han establert permanentment. Canadà també té una política de reclutament de professionals industrials i empresarials dels països socis del NAFTA, Estats Units i Mèxic, i un programa de feina agrícola temporal amb Mèxic. L'anglès i el francès són les dues llengües oficials del Canadà. Des de 1969 les dues llengües tenen el mateix estatus en el govern federal, i Canadà s'ha redefinit com un país bilingüe i multicultural.
- L'anglès i el francès tenen el mateix estatus al Parlament, a les Corts Federals i en totes les institucions federals.
- Tots el judicis criminals són en anglès o francès.
- Tothom té el dret de rebre els serveis governamentals en anglès o francès.
- Els grups minoritaris reconeguts pel govern tenen el dret de rebre educació en els seus idiomes.
- Encara que el multiculturalisme és la política oficial del govern, per a convertir-se en ciutadà canadenc, els immigrants han de parlar anglès o francès.
- Més del 98% dels canadencs parlen anglès o francès, o ambdós.

Enllaços externs

- [http://www.gc.ca Pàgina Oficial del Govern del Canadà] Categoria:Canadà als:Kanada ja:カナダ ko:캐나다 ms:Kanada simple:Canada th:ประเทศแคนาดา zh-min-nan:Canada

Panax

Pes molecular

Massa molecular

Vitamina D

La vitamina D també coneguda com calciferol és un heterolípid insaponificable del grup dels esteroides. Se l'anomena també vitamina del raquitisme ja que el seu dèficit provoca aquesta malaltia. És una provitamina soluble en greixos i es pot obtindre de dos maneres:

llet

ergosterol

radiació solar

Com ja s'ha dit la carència d'esta vitamina produeix el raquitisme. La vitamina D és l'encarregada de regular el pas dels ions de calci (Ca²⁺) als ossos. Per això si la vitamina D falta, aquest pas no es produeix i els ossos comencen a debilitar-se i a corbar-se produint-se malformacions irreversibles. Aquesta malaltia afecta especialment els xiquets. El calci contribueix al manteniment dels nivells normals de calci i fòsfor en el torrent sanguini. Formes de vitamina D:
- Vitamina D₁: lamisterol
- Vitamina D₂: ergocalciferol (obtingut de l'ergosterol)
- Vitamina D₃: colecalciferol (obtingut del 7-deshidrocolesterol)
- Vitamina D₄: dihidrotaquisterol (22:23-dihidrovitamina D2)
- Vitamina D₅: 7-dehidrocitosterol irradiat

Vitamina D, llum solar i color de la pell

Hi ha varies formes d'aquesta vitamina. La vitamina D₂ es deriva de l'ergosterol en la dieta, mentres que la vitamina D₃ es deriva del colesterol via 7-dehydrocholesterol. Els rajos ultravioletes de la llum solar és la responsable de la producció d'ambdós formes de vitamina. No obstant, en certes parts del món amb limitada quantitat de llum solar (p.e. les Illes Britàniques) hi ha la possibilitat que la quantitat de vitamina D no siga sempre suficient . Per a previndre aquesta posiblitat, la llet s'enriqueix actualment amb la vitamina D₂. Una deficiència de vitramina D condueix al raquitisme que és un afebliment dels ossos a causa de la falta de mineralització . La forma activa de la vitamina és el calcitriol que és una síntesi tant dela forma D₂ o D₃ en els ronyons. Com resultat de la seua actuació, es produeix el manteniment dels nivells de calci i fòsfor en els ossos i la sang amb l'assistència de l'hormona paratiroides i la calcitonina. Pel fet que els nivells de síntesi de cacitriol en última instància depenen de l'exposició al sol, les persones de pell fosca que viuen en regions pobres de sol, poden patir històricament de falta de vitamina D. La protecció contra la falta de vitamina D, i per tant contra el raquitisme, pot ser la raó per la qual les persones de pell clara es van desenvolupar en les regions més ennuvolades. Els primers treballs per a aïllar la vitamina D i determinar el seu paper en el raquitisme es van dur a terme per Edward Mellanby durant els any 1918 i 1920. La deficiència de vitamina D, pot causar també:
- Osteoporosi: caracteritzada per ossos fràgils.
- Osteomalàcia: una malaltia que debilita els ossos en adults i que és semblant al raquitisme. La malnutrició de vitamina D també pot estar lligada a malalties cròniques com el càncer (pit, ovari, còlon i prostata), dolor crònic, debilitat, fatiga crònica, malalties autoimmunes com l'esclerosi múltiple i la diabetis tipus 1, elevació de la pressió arterial, malalties mentals, desordenes afectius estacionalment i possiblement amb l'esquizofrènia del cor, artritis reumatoide, psoriasi, tuberculosi i malaltia inflamatòria de l'intestí. Categoria:Vitamines ja:ビタミンD ko:비타민 D

Vitamina B

La vitamina B en realitat és un grup de vitamines relacionades amb el metabolisme. Al principi es creia que solament era una però després es va descobrir que eren vàries amb funcions semblants. Són hidrosolubles, de manera que es poden perdre en el procés de cocció dels aliments en aigua, i en cas de prendre'n en excés l'organisme les elimina per l'orina (fins a un límit).

El grup vitamínic B

Les vitamines del grup B són:
- Vitamina B1: Tiamina
- Vitamina B2: Vitamina G (Riboflavina)
- Vitamina B3: Vitamina P o Vitamina PP (Niacina)
- Vitamina B4: Adenina
- Vitamina B5: Àcid pantotènic
- Vitamina B6: Piridoxina o Piridoxamina
- Vitamina B7: Popularment anomenada Vitamina I
- Vitamina B8: Vitamina H o Vitamina Bw (Biotina)
- Vitamina B9: Vitamina M o Vitamina Bc (Àcid Fòlic)
- Vitamina B10: Vitamina R (Àcid teroilmonoglutèmic barrejat amb altres vitamines B)
- Vitamina B11: Vitamina S
- Vitamina B12: Cianocobalamina o vitamina antiperniciosa
- Vitamina B13: Àcid Pirimidinocarboxílic
- Vitamina B14: Una barreja de B10 i B11
- Vitamina B15: Àcid Pangàmic
- Vitamina B16
- Vitamina B17: Amigdalina
- Vitamina B22: Se sap que és un dels components de l'Aloe vera
- Vitamina Bh: Inositol
- Vitamina Bt: L-Carnitina
- Vitamina Bx: també PABA Categoria:Vitamines ja:ビタミンB群 ko:비타민 B 복합체

Aminoàcid

Els aminoàcids són unes molècules que contenen un grup carboxil i un grup amino. Químicament són molt diversos. N'hi ha que formen part de proteïnes (proteics), mentre que d'altres mai s'hi presenten. Tots els aminoàcids que componen proteïnes presenten un carboni asimètric anomenat alfa on hi enllaça el grup carboxil, el grup amino, un hidrogen i un radical que és el que varia en cada aminoàcid. És aquesta mena de partícules a les que per antonomàsia la gent sol fer referència en parlar d' aminoàcids. Es classifiquen segons els seus radicals que són de diversos tipus: - Polars (sense càrrega). Gly, Ser, Thr, Cys, Tyr, Asn, Glu. - Apolars (sense càrrega) o hidrofòbics. Ala, Val, Leu, Ile, Pro, Phe, Trp. - Càrrega negativa (àcids). Asp, Glu. - Càrrega positiva (bàsics). Lys, Arg, His. En els humans, alguns aminoàcids es consideren essencials(s'obtenen per ingesta): Val, Leu, Ile, Phe, Tyr, Met, Thr, Lys, Arg, His. Hi ha aminoàcids que no es consideren proteics, per què no són transcripcionals però que apareixen en algunes proteïnes. Són derivats d'altres aminoàcids, és dir que s'incorporen a la proteïna com a aminoàcids proteïcs, i, després d'haver estat formada la proteïna, es modifiquen químicament, com per exemple la hidroxiprolina que com el seu nom indica és una prolina a la qual s'hi ha afegit un grup hisdroxil de forma post-transcripcional. Els aminoàcids no proteïcs s'utilitzen com a neutransmisors, vitamines, etc. Per exemple la beta-alanina. Propietats
- Àcido-bàsiques. : Comportament de qualsevol aminoàcid quan s'ionitza. Qualsevol aminoàcid pot comportar-se com a àcid o base (són anfòters) depenent del pH del medi i de la Ka de làminoàcid. : Els aminoàcids i proteïnes es comporten com substàncies tampons. Quan una molècula presenta càrrega neta zero es troba en el punt isoelèctric.
- Òptiques. : Tots els aminoàcides presenten el carboni alfa asimètric (excepte la glicina que té un hidrogenen el radical) de manera que presenten isòmers. Tots els àminoàcis proteïcs són L. Només en bacteris es donen contades excepcions d'aminoàcis D.
- Químiques. : Les que afecten al grup carboxil (descarboxilació). : Les que afecten al grupo amino (desaminació). : Les que afecten al radical.
Aminoàcids proteïcs generals
Els àminoàcis proteics humans són 20: alanina, arginina, asparagina, aspartat, cisteïna, fenilalanina, glicina, glutamat, glutamina, histidina, isoleucina, leucina, lisina, metionina, prolina, serina, tirosina, treonina, triptòfan i valina. Categoria:aminoàcids ja:アミノ酸 ko:아미노산

Coure

Níquel - Coure - Zinc
Cu Ag
	Imatge:Cu_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Coure, Cu, 29

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

11 , 4 , d

Densitat, duresa Mohs

8920 kg/m³, 3,0

Aparença

Metàl·lic, rogenc
Imatge:Cu_aparença.jpg

Propietats atòmiques

Pes atòmic

63,536 uma

Radi mig ^†

135 pm

Radi atòmic calculat

145 pm

Radi covalent

138 pm

Radi de Van der Waals

140 pm

Configuració electrònica

Ar]3d¹⁰4s¹

Estats d'oxidació (òxid)

2,1 (lleument bàsic)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en les cares

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (__)

Punt de fusió

1357,6 K

Punt d'ebullició

2840 K

Entalpia de vaporització

300,3 kJ/mol

Entalpia de fusió

13,05 kJ/mol

Pressió de vapor

0,0505 Pa a 1358 K

Velocitat del so

3570 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,9 (Pauling)

Calor específica

380 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

59,6 x 10⁶ m^-1·Ω^-1

Conductivitat tèrmica

401 W/(m·K)

1r potencial d'ionització

745,5 kJ/mol

2n potencial d'ionització

1957,9 kJ/mol

3r potencial d'ionització

3555 kJ/mol

4t potencial d'ionització

5536 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁶³Cu	69,17%	Cu és estable amb 34 neutrons
⁶⁴Cu	Sintètic	12,7 h	ε	1,675	⁶⁴Ni
⁶⁴Cu	Sintètic	12,7 h	β^-	0,579	⁶⁴Zn
⁶⁵Cu	30,83%	Cu és estable amb 36 neutrons

El coure és un element químic de nombre atòmic 29. És un dels metalls més importants. De coloració rogenca és dúctil, mal·leable i bon conductor de la electricitat.

Característiques principals

El coure és un metall de transició rogenc, que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica molt alta, només superada per la plata. És possible que el coure hagi estat el metall més antic a haver-se emprat, ja que s'han trobat objectes de coure del 8700 a. de C. A més de poder-se trobar en distints minerals, es pot trobar lliure, en la forma metàl·lica, en alguns llocs. En la majoria dels seus compostos presenta estats d'oxidació baixos, sent el més comú el +2, encara que també hi ha alguns amb estat d'oxidació +1. La conductivitat elèctrica del coure mereix especial menció, per ser l'adoptada per la Comissió Electrotècnica Internacional en 1913 com a base de la norma IACS. Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu₂O) per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a la cocció d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. Ja que si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar, van oxidant les parets dels recipients de coure, formant òxids que contaminen els aliments. Els halògens ataquen amb facilitat al coure especialment en presència d'humitat; en sec el clor i el brom no reacciona amb el coure i el fluor només l'ataca a temperatures superiors a 500ºC. Els oxiàcids ataquen al coure, aprofitant-se aquesta circumstància per a emprar-los com a decapants (àcid sulfúric) i abrillantadors, (àcid nítric). Amb el sofre forma un sulfur (CuS) de color blanc. Entre les seves propietats mecàniques destaquen el seu excepcional capacitat de deformació i ductilitat. En general les seves propietats milloren amb les baixes temperatures el qual permet utilitzar-lo en aplicacions criogèniques.

Aplicacions

L'aplicació per excel·lència del coure és com a material conductor (cable elèctric, telefonic, televisió, ...), a què es destina al voltant del 45% del consum anual de coure. Altres usos són:
- Tubs de condensadors i llanterneria.
- Electroimants.
- Motors elèctrics.
- Interruptors i relés, tubs de buit, magnetró de forns microones.
- S'estén a l'us del coure en circuits integrats en substitució de l'alumini, de menor conductivitat.
- Encunyació de moneda (aleat amb níquel), escultura (estàtua de la Llibertat), construcció de campanes i altres usos ornamentals en aliatges amb zinc (llautó), estany (bronzes) i plata (en joieria).
- Lents de cristall de coure emprades en radiologia per a la deteccció de tumors.
- El sulfat de coure (II) és el compost de coure de major importància industrial i s'empra com a plaguicida en agricultura (per ensulfatar), en la purificació de l' aigua i com a conservant de la fusta.

Paper biològic

El coure és un oligoelement essencial per a moltes formes de vida, entre elles per als humans en què, igual que el ferro (per a l'absorció del qual és necessari), contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema inmunològic i ossos. El coure es troba en alguns enzims com la citocrom c oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa i com a element central de la proteïna hemocianina en artròpodes i mol·luscs, equivalent a la hemoglobina humana, per al transport de l'oxigen. El coure és transportat en la seva major part pel fluix sanguini en una proteïna denominada ceruloplasmina; no obstant quan és absorbit en l'intestí és transportat fins al fetge unit a l'albúmina. No hi ha una quantitat diària recomanada de coure, ja que és molt rar que se'n produeixi una deficiència en la dieta, però s'estima que pot ser adequada per a adults una ingesta de 0,9 mg al dia. El coure es troba en ostres, marisc, llegums, visceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable. La malaltia de Wilson és un trastorn hereditari que provoca l'acumulació de coure al fetge i en altres òrgans podent produir hepatitis, ateracions renals i altres trastorns si no rep tractament adeqüat.

Història

renals El coure natiu, el primer metall usat per l'home, era conegut per algunes de les civilitzacions més antigues de què es té notícia i ha estat utilitzat des d'almenys fa 10.000 anys (en el que actualment és el nord de Iraq es va trobar un penjoll datat cap a 8700 aC); encara que el descobriment accidental del metall ben va poder produir-se diversos mil·lennis abans. A l'any 5000 aC ja es realitzava la fusió i refinat del coure a partir d'òxids com la malaquita i azurita; per contra, els primers signes d'utilització de l'or no s'albiren fins al 4000 aC. S'han recuperat monedes, armes i utensilis domèstics sumeris de coure i bronze del 3000 aC, així com egipcis de la mateixa època, fins i tot canonades de coure. Els egipcis també van descobrir que al afegir petites quantitats d'estany facilitava la fusió del metall i van perfeccionar els mètodes d'obtenció del bronze; en observar a més la perdurabilitat del material van representar el coure amb lAnkh, símbol de la vida eterna. Ankh A l'antiga Xina es coneix l'us del coure des d'almenys 2000 anys abans de la nostra era i cap a 1200 aC ja es fabricaven bronzes d'excel·lent qualitat posant de manifest un domini de la metal·lúrgia del coure sense comparació a occident. A Europa lhome de gel trobat al Tirol italià al 1991 les restes del qual tenen una antiguitat de 5300 anys, estava acompanyat d'un destral de coure d'una puresa del 99,7% i els elevats índexs d'arsènic trobats en el seu cabell, porta a suposar que ell matiex va fondre el metall per a fabricar l'eina. arsènic] Els fenicis van importar el coure a l'Grècia, els grecs no van tardar a explotar les mines del seu territori com testifiquen els noms de ciutats com a Aceró, Calcis i Calcitis (de χαλκος, bronze). Encara que va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte, per molt de temps el país del coure per excel·lència. Fins al punt que els romans van anomenar al metall aes cyprium o simplement cyprium i cuprum d'on prové el seu nom. Però no sols el nom prové d'aquella illa ja que per la mateixa raó el coure es va representar amb el mateix signe que Venus (l'Afrodita grega) doncs Xipre estava consagrada a la deessa de la bellesa i els miralls es fabricaven d'aquest metall. El símbol, mirall de Venus, modificació de lAnkh egipci, va ser posteriorment adoptat per Carl Linné per a simbolitzar el gènere femení (♀). L'us del bronze va predominar de tal manera durant un període de la història de la humanitat que va acabar denominant-se lEra del Bronze a la que transcorre entre el predomini de la pedra i la popularització del ferro; la transició entre el període neolític (final de la Edat de Pedra) i l'edat del bronze es denomina període calcolític (del grec Chalcos), límit que marca el pas de la Protohistòria a la Història.

Abundància i obtenció

Història] Si bé és un metall menys abundant en l'escorça terrestre que altres (0,12% del més abundant, l'alumini) és de fàcil obtenció encara que aquesta sigui laboriosa, donada la pobresa dels minerals en coure. Es considera econòmicament viable un mineral amb continguts superiors al 0,5% de coure i molt rendible a partir del 2,5%. El coure nadiu sol acompanyar als seus minerals en bosses que afloren a la superfície explotant-se en mines a cel obert. Encara que no sol tenir molta importància com a mena, s'han trobat exemplars notables i fins i tot penyals de coure de 400 tones a Michigan. Generalment a la capa superior es troben els minerals oxidats (cuprita), al costat de coure natiu en petites quantitats el que explica la seva elaboració mil·lenària ja que el metall podia extraure's fàcilment en forns de fossa. A continuació, per sota del nivell freàtic, es troben les pirites (sulfurs) primàries calcosina (S₂Cu) i covellina (SCu) i finalment les secundàries calcopirita (S₂FeCu) l'explotació de les quals és més rendible que la de les anteriors. Acompanyant a aquests minerals es troben altres com la bornita (Cu₅fes₄), els coures grisos i els carbonats azurita i malaquita que solen formar masses importants en les mines de coure per ser la forma en què usualment s'alteren els sulfurs. Els recursos mundials de coure s'estimen que ascendeixen a 1600 milions de tones en l'escorça terrestre i a 700 milions en el llit marí. Les reserves demostrades, segons dades de l'agència nord-americana de prospeccions geològiques (US Geological Survey) a 940 milions de tones, estant quasi el 40% d'elles a Xile, el principal productor miner de coure mundial amb prop de 5 milions de tones anuals (aproximadament el 36% de la producció mundial). Xile La producció del coure comença amb l'extracció del mineral. Aquesta pot realitzar-se a cel obert (l'explotació més comuna) en galeries subterrànies o in situ; aquest últim procediment, minoritari, consisteix a filtrar àcid sulfúric en la mena de coure bombant posteriorment a la superfície les solucions àcides riques en coure. El mineral extret per mètodes mecànics, òxids i sulfurs, es tritura posteriorment obtenint un polsim que conté usualment menys de l'1% de coure. Aquest haurà de ser enriquit o concentrat obtenint una pasta amb un 15% de coure, que posteriorment s'asseca. A partir d'aquest punt poden seguir-se dos mètodes. #El mineral es trasllada a un tanc de lixiviat en el que es filtra àcid sulfúric diluït obtenint una dèbil solució de sulfat de coure de la qual s'obté el coure càtode per electròlisi, procediment que es denomina procediment SX/EW (Solution Extraction/Electrowinning). #O bé, amb el mineral enriquit es prepara una barreja, afegint els fundents necessaris de base sílice per a sulfurs i sulfurs per a òxids, que es fon obtenint el coure blister. Aquest es refina per procediments tèrmics obtenint ànodes de coure que, al seu torn, es refinen mitjançant electròlisi, usant-los al costat de làmines mare de coure com a càtode al medi àcid. Dels fangs es recuperen a més d'or, plata i platí. Els tipus de coure usualment obtinguts són els següents:
- Coure tenaç: amb contingut d'oxigen controlat i que es destina a aplicacions elèctriques ja que és coure d'alta conductivitat (>100% IACS).
- Coure desoxidat: normalment no són d'alta conductivitat pel que s'empren en aplicacions on aquesta no és important, com la caldereria.
- Coure exempt d'oxigen: és el de major qualitat, el més car i el menys utilitzat. És d'alta conductivitat. El coure càtode obtingut mitjançant un o un altre mètode té una puresa entre 99,9% i 99,99% i és l'emprat per a la fabricació dels diferents tipus de coure comercial:
- Lingot fil d'aram de secció trapezoïdal per a laminació i trefilatge.
- Placa per a laminació de xapes o bandes.
- Blocs de secció circular per a punxonat o extrusió seguit de laminació o estirat.

Aleacions

Els coures dèbilment aleats són aquells que contenen un percentatge inferior al 3% d'algun element afegit per a millorar alguna de les característiques del coure, com la maquinabilitat (facilitat de mecanitzat), resistència mecànica o resistència en calent, conservant l'alta conductibilitat tèrmica i elèctrica del coure. Els elements utilitzats són estany, cadmi, ferro, tel·luri, zirconi, crom i beril·li. Altres aliatges de coure importants són el llautons (zinc), bronze ( estany), cuproaluminis (alumini), Cuproníquels (níquel), cuprosilicis (silici) i alpaques (níquel-zinc).

Isòtops

A la natura, es troben 2 isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitges inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables. Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesats que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.

Precaucions

zinc Abocament de coure i altres metalls. Tots els compostos de coure haurien de tractar-se com si fossin tòxics, una quantitat de 30 g de sulfat de coure és potencialment letal en humans. El metall en pols és combustible i sensibilitzant i la inhalació pot provocar tos, mal de cap, panteig i dolor de gola, per la qual cosa es recomana l'us de guants i ulleres, per a evitar l'exposició laboral. Els valors límit ambientals són de 0,2 mg/m³ per als fums i 1 mg/m³ per al pols i les boires. Reacciona amb oxidants forts tals com clorats, bromats i iodats, originant perill d'explosió. L'aigua amb continguts superiors a 1 mg/l pot embrutar amb coure les robes i objectes rentats amb ella i continguts per damunt de 5 mg/l l'acoloreixen i li donen un sabor desagradable. La Organització Munidal de la Salut en la Guia per a la qualitat de l'aigua potable recomana un nivell màxim de 2 mg/l, el mateix valor adoptat en la Unió Europea com a valor límit, mentre que als Estats Units l'[http://www.epa.gov Agència de Protecció Ambiental] ha establert un límit d'1,3 mg/l. Les activitats mineres poden provocar la contaminació de rius i aigües subterrànies amb coure i altres metalls tant durant la seva explotació com una vegada abandonada. L'abocament mostrat en la foto prové d'una mina abandonada a Idaho (EE.UU.). El color turquesa de l'aigua i les roques es deu a la presència i precipitat del coure.

Enllaços externs

- [http://periodic.lanl.gov/elements/29.html Los Alamos National Laboratory - Coure] (en anglès)
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Cu/index.html WebElements.com – Coure] (en anglès)
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Cu.html EnvironmentalChemistry.com – Coure] (en anglès)
- [http://www.healingedge.net/briefs_copper_tox.html Síndrome tòxic del Coure] (en anglès)
- [http://www.copper.org/ La pàgina del coure] (en anglès)
- [http://www.gindre.com/cours_du_cuivre/l_home.htm Preu actual del coure] (en anglès) Categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:銅 simple:Copper

Alumini

Magnesi - Alumini - Silici
B Al Ga
	Imatge:Al_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Alumini, Al, 13

Sèrie química

Metalls del bloc p

Grup, període, bloc

13, 3 , p

Densitat, duresa Mohs

2700 kg/m³, 2,75

Aparença

Imatge:Al-aparença.jpg
Platejat

Propietats atòmiques

Pes atòmic

26,981538 uma

Radi mitjà^†

125 pm

Radi atòmic calculat

118 pm

Radi covalent

118 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ne]3s²3p¹

Estats d'oxidació (òxid)

3 (amfòter)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada
en les cares

Propietats físiques

933,47 K

2792 K

Entalpia de vaporització

293,4 kJ/mol

Entalpia de fusió

10,79 kJ/mol

Pressió de vapor

2,42x10^-6 Pa a 577 K

Velocitat del so

5100 m/s a 933 K

Informació diversa

Electronegativitat

1.61 (Pauling)

Calor específica

900 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

37,7x10⁶/m ohm

Conductivitat tèrmica

237 W/(m·K)

Potencials d'ionització

577,5 kJ/mol

1816,7 kJ/mol

2744,8 kJ/mol

11577 kJ/mol

5è

14842 kJ/mol

6è

18379 kJ/mol

7è

23326 kJ/mol

8è

27465 kJ/mol

9è

31853 kJ/mol

10è

38473 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN (%)	Període de semidesintegració	CD	ED (M eV)	PD
²⁶Al	Sintètic	7,17×10⁵ a	ε	4,004	²⁶Mg
²⁷Al	100	A l'és estable amb 14 neutrons

^†Calculat a partir de distintes longituds
d'enllaç covalent, metàl·lic o iònic.

L'alumini és l'element químic de símbol Al i nombre atòmic 13. És l'element metàl·lic més abundant en l'escorça terrestre (8,13 % d'abundància). La seva lleugeresa, conductivitat elèctrica, resistència a la corrosió i baix punt de fusió el converteixen en un material idoni per a multitud d'aplicacions, especialment l'aeronàutica; no obstant això, l'elevada quantitat d'energia necessària per a la obtenció del metall a partir dels òxids, dificulta la seva major utilització; dificultat que pot compensar-se pel seu baix cost de reciclatge, la seva dilatada vida útil i l'estabilitat del seu preu.

Característiques principals

reciclatge L'alumini és un metall lleuger, tou però resistent i d'aspecte gris platejat. La seva densitat és aproximadament un terç de la de l'acer o del coure, és molt mal·leable i dúctil i apte per ser mecanitzat i per la fosa. A causa de la seva elevada calor d'oxidació es forma ràpidament, en presència d'aire, una fina capa superficial d'òxid d'alumini (Al₂O₃) impermeable i adherent que atura el procés d'oxidació proporcionant-li resistència a la corrosió i durabilitat. Aquesta capa protectora, pot ser ampliada per electròlisis en presència d'oxalats. L'alumini, té característiques amfotèriques. És a dir que es dissol en àcids, formant sals d'alumini i en bases fortes, formant aluminats amb l'anió [Al(OH)₄]^-, alliberant hidrogen. El principal i gairebé únic estat d'oxidació e l'alumini és +III, com és d'esperar per la configuració electrònica que presenta, amb tres electrons en la capa de valència.

Aplicacions

Ja sia considerant la quantitat o el valor del metall emprat, el seu ús excedeix al del qualsevol altre exceptuant l'acer, i és un material important en multitud d'activitats econòmiques. L'alumini pur és tou i fràgil, però els seus aliatges amb petites quantitats de coure, manganès, silici, magnesi i altres elements presenten una gran varietat de característiques adequades a les més diverses aplicacions. Aquests petits aliatges constituïxen el component principal de molts de components dels avions i coets, en què el pes és un factor crític. Quan s'evapora alumini en el buit, forma un revestiment que reflexa tant la llum visible com la infraroja. A més la capa d'òxid que es forma impedeix el deteriorament del recobriment, per aquesta raó s'ha emprat per a revestir els miralls de telescopis, en substitució de la plata. Donada la seva gran reactivitat química, finament polvoritzat s'usa com a combustible sòlid de coets; en algun explosiu, com a ànode de sacrifici i en processos d'aluminotèrmia per a l'obtenció de metalls. Altres usos de l'alumini metàl·lic són:
- Transport, com a material estructural en avions, automòbils, tancs, superestructures de vaixells, blindatges, etc.
- Embalatge; paper d'alumini, Romas, tetrabriks, etc.
- Construcció; finestres, portes, perfils estructurals, etc.
- Béns de consum; eines de cuina, ferramentes, etc.
- Transmissió elèctrica. Encara que la seva conductivitat elèctrica és tan sols el 60% de la del coure la seva major lleugeresa permet una major separació entre les torres d'alta tensió, disminuint els costos de la infraestructura.
- Recipients criogènics (fins a -200 ºC), ja que no presenta temperatura de transició de dúctil a fràgil com l'acer, i la tenacitat de l'alumini continua sent bona a baixes temperatures.
- Material de caldereria; radiadors,... També s'utilitzen compostos d'alumini a;
- Les sals d'alumini dels àcids grassos (p.ex. l'estearat d'alumini) formen part del napalm.
- Els hidrurs complexes d'alumini són reductors útils en síntesi orgànica.
- Els halurs d¡alumini tenen característiques d'àcid de Lewis i són utilitzats com a tals, com a catalitzadors i com a reactius auxiliars.
- Els aluminosilicats són un tipus important de mineral. Formen part de les argiles i són la base de moltes ceràmiques.
- Afegir additius d'òxid d'alumini o aluminosilicats a vidres, fa variar les propietats tèrmiques, mecàniques i òptiques d'aquests.
- El corindó (Al₂O₃) és utilitzat com a abrasiu. Algunes variants d'aquest, com el rubí i el safir s'utilitza en joieria com a pedres precioses. Aliatges d'alumini;
- Duralumini

Història

Duralumini i és una de les primeres estàtues d'alumini]] Tant a Grècia com a Roma s'emprava l'alum (del llatí alumen, -inis, alum), una sal doble d'alumini i potassi com mordent en tintoreria i astringent en medicina, ús encara en vigor. Generalment es reconeix a Friedrich Wöhler l'aïllament de l'alumini en 1827. Encara així, el metall va ser obtingut, impur, dos anys abans pel físic i químic danès Hans Christian Ørsted. Al 1807, Humphrey Davy va proposar el nom aluminum per a aquest metall encara no descobert, però més tard va decidir canviar-lo per aluminium per coherència amb la majoria dels noms d'elements, que usen el sufix -ium. D'aquest van derivar els noms actuals en altres idiomes; tanmateix, als Estats Units amb el temps es va popularitzar l'ús de la primera forma, que també és admesa per la IUPAC encara que prefereix l'altra.

Abundància i obtenció

Tot i que l'alumini és un material molt abundant en la escorça terrestre (8,1%) rarament es troba lliure. Les seves aplicacions industrials són relativament recents, produïnt-se a escala industrial des de finals del segle XIX. Quan va ser descobert es va trobar que era extremadament difícil la seva separació de les roques de què formava part, per la qual cosa durant un temps va ser considerat un metall preciós, més car que l'or; no obstant això, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se al 1889 després de descobrir-se un mètode senzill d'extracció del metall. Actualment, un dels factors que estimula el seu ús és l'estabilitat del seu preu. Al 1859 Henri Sainte-Claire Deville va publicar dues millores en el seu procés d'obtenció: substituir el potassi per sodi i el substituir el clorur simple pel doble. Posteriorment, la invenció del procés Hall-Héroult el 1886 va abaratir el procés d'extracció de l'alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer del mateix any, que s'ampliés el seu ús fins a fer-se comú en multitud d'aplicacions. La recuperació del metall a partir de la ferralla (reciclatge) era una pràctica coneguda des de principis del segle XX. És, no obstant això, a partir dels 60 quan es generalitza, més per raons mediambientals que estrictament econòmiques. El procés ordinari d'obtenció del metall consta de dues etapes, l'obtenció d'alúmina pel procés Bayer a partir de la bauxita, i posterior electròlisi de l'òxid per a obtindre l'alumini. L'elevada reactivitat de l'alumini impedeix extraure'l de l'alúmina per mitjà de reducció, essent necessària l'electròlisi de l'òxid, la qual cosa exigeix al seu torn que aquest es trobi en estat líquid. Tanmateix, l'alúmina té un punt de fusió de 2000 ºC, excessivament alta per a escometre el procés de forma econòmica, fet pel qual era dissolta en criolita fosa, la qual cosa disminuïa la temperatura fins als 1000ºC. Actualment, la criolita se substituïx cada vegada més per la ciolita, un fluorur artificial d'alumini, sodi i calci.

Isòtops

L'alumini té nou isòtops les masses atòmiques dels quals varien entre 23 i 30 uma. Tan sols l'Al-27, estable, i Al-26, radioactiu amb una vida mitjana de 0,72×10⁶ anys, es troben en la naturalesa. L'Al-26 es produeix en l'atmosfera al ser bombardejat l'argó amb rajos còsmics i protons. Els isòtops d'alumini tenen aplicació pràctica en la datació de sediments marins, gels de glaceres, meteorits, etc. La relació Al-26/Be-10 s'ha emprat en l'anàlisi de processos de transport, deposició, sedimentació i erosió a escales de temps de milions d'anys. L'Al-26 cosmogènic es va aplicar primer en els estudis de la